Eutanàsia i mediació
26-07-2021
Un cop ha entrat en vigor la llei reguladora de l’eutanàsia que reconeix un nou dret individual a sol·licitar i rebre ajuda per morir quan es compleixen els requisits establerts i en una determinada situació clínica del pacient que li provoca un patiment insuportable, atès els drets fonamentals -vida, integritat física i moral- i bens jurídicament protegits -dignitat, llibertat, autonomia de la voluntat- en joc, és previsible que es puguin plantejar situacions de conflicte amb els equips sanitaris, amb l’entorn familiar o amb els titulars del establiments on les persones sol·licitants estiguin institucionalitzades. La mediació i altres eines de gestió de conflictes poden coadjuvar de forma ràpida i satisfactòria a resoldre les discrepàncies sobre el compliment de la llei i de la voluntat de les persones sol·licitants de la prestació. Cal formar als professionals de la salut en habilitats comunicatives per desenvolupar correctament els processos deliberatius en els que l’escolta activa del peticionari serà un element essencial i en la prevenció i gestió de conflictes.
Francesc José María Sánchez
El passat 25 de juny va entrar en vigor la Llei Orgànica Reguladora de l’Eutanàsia (LORE). La eutanàsia és l’acció per la qual un professional sanitari posa fi de forma directa a la vida d’un pacient a petició expressa i reiterada en el temps d’aquest en un context de patiment que la persona experimenta com inacceptable. Una segona modalitat és l’anomenat suïcidi assistit que és quan el professional prescriu i subministra el/s fàrmac/s i el pacient se’ls autoadministra.
La llei respon a la realitat social dels nostres dies en el que s’han produït, paradoxalment fruit en bona part dels avenços de la medicina, un augment dels processos terminals, degeneratius i irreversibles, dolorosos i comprometedors de la dignitat dels qui els pateixen. Aquesta realitat social acompanyada de la secularització de la consciència social i dels valors de les persones així com el reconeixement de l’autonomia de les persones (dret a decidir) en l’àmbit de la salut i una opinió pública cada vegada més favorable han fet possible que el legislador s’hagi decidit per fi a regular l’ajuda per morir.
Les persones teníem des de fa temps reconeguts tot un seguit de drets en el procés final de vida amb la finalitat de protegir la nostra dignitat a l’encarar la nostra mort, assegurar-nos l’exercici de la nostra llibertat de decisió i el respecte a la nostra voluntat. Ara la LORE n’afegeix un de nou : el dret a sol·licitar i rebre ajuda per morir.
La LORE ha regulat els requisits i el procediment per accedir a aquesta prestació que ha passat a formar part de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut i, conseqüentment, ha despenalitzat aquelles conductes que es realitzin conforme a les previsions d’aquesta llei.
La finalitat de la LORE no és altra que compatibilitzar drets fonamentals com la vida i la integritat física i moral amb altres béns jurídicament protegits com són la dignitat, la llibertat i l’autonomia de la voluntat.
A part del respecte a l’autonomia de la voluntat de posar fi a la seva vida de la persona que es troba en l’anomenat context eutanàsic (malaltia greu i incurable o patiment greu, crònic i impossibilitant), la LORE és fonamenta en el patiment -físic o psíquic- insuportable que no pot ser alleujat en condicions que la persona sol·licitant de la prestació consideri acceptables.
És molt probable que es puguin produir situacions de conflicte des del moment en que la persona sol·licita la prestació fins que finalment, després de superar tots els tràmits clínics i burocràtics previstos, li sigui concedit l’accés a la prestació d’ajuda per morir. Conflictes que es poden produir tant amb l’equip assistencial com amb l’entorn familiar o fins i tot amb les institucions on aquesta persona és atesa i té el seu domicili (residències de gent gran o de persones discapacitades).
Resoldre correctament aquesta conflictivitat dependrà en bona mesura de la formació en gestió de conflictes dels professionals sanitaris i és per això que els plans de formació de les administracions sanitàries i de les entitats proveïdores haurien d’incloure, a més a més dels aspectes legals i ètics relatius a l’eutanàsia i les qüestions procedimentals i farmacològiques, la formació en habilitats comunicatives i en gestió de conflictes.
El procés deliberatiu entre el metge responsable i la resta de sanitaris que intervenen (personal d’infermeria, especialistes en psicologia clínica i professionals del treball social) i el pacient i el seu entorn familiar és cabdal tant si finalment l’informe és favorable com si no.
Els comitès d’ètica assistencial dels centres sanitaris i els espais de reflexió ètica dels serveis socials poden ser instruments molt útils per contribuir a la deliberació des de la perspectiva ètica quan sorgeixin problemes d’aquesta índole, però només amb mediació es pot donar una solució satisfactòria a les discrepàncies sobre el compliment de la voluntat expressada per la persona sol·licitant de la prestació amb les seves famílies o amb els titulars dels establiments on es trobin institucionalitzades.
Cal que la mediació en salut entomi aquest nou repte i els mediadors també es formin adequadament sobre aquest nou dret subjectiu -l'eutanàsia- per, arribat el cas, facilitar el seu exercici. A ningú se li escapa que quan una persona ha decidit que no pot més i vol morir perquè segons el seu concepte de dignitat personal no paga la pena continuar vivint, la conflictivitat sobrevinguda entorn a l’accés a la prestació afegeix encara més patiment al que ja de per sé és insuportable i inacceptable per a aquesta persona.
Francesc José María Sánchez
President d’Honor de l’SCMS. Membre del Comitè d’Ètica dels Servei Socials de Catalunya. Vicepresident de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya.
El passat 25 de juny va entrar en vigor la Llei Orgànica Reguladora de l’Eutanàsia (LORE). La eutanàsia és l’acció per la qual un professional sanitari posa fi de forma directa a la vida d’un pacient a petició expressa i reiterada en el temps d’aquest en un context de patiment que la persona experimenta com inacceptable. Una segona modalitat és l’anomenat suïcidi assistit que és quan el professional prescriu i subministra el/s fàrmac/s i el pacient se’ls autoadministra.
La llei respon a la realitat social dels nostres dies en el que s’han produït, paradoxalment fruit en bona part dels avenços de la medicina, un augment dels processos terminals, degeneratius i irreversibles, dolorosos i comprometedors de la dignitat dels qui els pateixen. Aquesta realitat social acompanyada de la secularització de la consciència social i dels valors de les persones així com el reconeixement de l’autonomia de les persones (dret a decidir) en l’àmbit de la salut i una opinió pública cada vegada més favorable han fet possible que el legislador s’hagi decidit per fi a regular l’ajuda per morir.
Les persones teníem des de fa temps reconeguts tot un seguit de drets en el procés final de vida amb la finalitat de protegir la nostra dignitat a l’encarar la nostra mort, assegurar-nos l’exercici de la nostra llibertat de decisió i el respecte a la nostra voluntat. Ara la LORE n’afegeix un de nou : el dret a sol·licitar i rebre ajuda per morir.
La LORE ha regulat els requisits i el procediment per accedir a aquesta prestació que ha passat a formar part de la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut i, conseqüentment, ha despenalitzat aquelles conductes que es realitzin conforme a les previsions d’aquesta llei.
La finalitat de la LORE no és altra que compatibilitzar drets fonamentals com la vida i la integritat física i moral amb altres béns jurídicament protegits com són la dignitat, la llibertat i l’autonomia de la voluntat.
A part del respecte a l’autonomia de la voluntat de posar fi a la seva vida de la persona que es troba en l’anomenat context eutanàsic (malaltia greu i incurable o patiment greu, crònic i impossibilitant), la LORE és fonamenta en el patiment -físic o psíquic- insuportable que no pot ser alleujat en condicions que la persona sol·licitant de la prestació consideri acceptables.
És molt probable que es puguin produir situacions de conflicte des del moment en que la persona sol·licita la prestació fins que finalment, després de superar tots els tràmits clínics i burocràtics previstos, li sigui concedit l’accés a la prestació d’ajuda per morir. Conflictes que es poden produir tant amb l’equip assistencial com amb l’entorn familiar o fins i tot amb les institucions on aquesta persona és atesa i té el seu domicili (residències de gent gran o de persones discapacitades).
Resoldre correctament aquesta conflictivitat dependrà en bona mesura de la formació en gestió de conflictes dels professionals sanitaris i és per això que els plans de formació de les administracions sanitàries i de les entitats proveïdores haurien d’incloure, a més a més dels aspectes legals i ètics relatius a l’eutanàsia i les qüestions procedimentals i farmacològiques, la formació en habilitats comunicatives i en gestió de conflictes.
El procés deliberatiu entre el metge responsable i la resta de sanitaris que intervenen (personal d’infermeria, especialistes en psicologia clínica i professionals del treball social) i el pacient i el seu entorn familiar és cabdal tant si finalment l’informe és favorable com si no.
Els comitès d’ètica assistencial dels centres sanitaris i els espais de reflexió ètica dels serveis socials poden ser instruments molt útils per contribuir a la deliberació des de la perspectiva ètica quan sorgeixin problemes d’aquesta índole, però només amb mediació es pot donar una solució satisfactòria a les discrepàncies sobre el compliment de la voluntat expressada per la persona sol·licitant de la prestació amb les seves famílies o amb els titulars dels establiments on es trobin institucionalitzades.
Cal que la mediació en salut entomi aquest nou repte i els mediadors també es formin adequadament sobre aquest nou dret subjectiu -l'eutanàsia- per, arribat el cas, facilitar el seu exercici. A ningú se li escapa que quan una persona ha decidit que no pot més i vol morir perquè segons el seu concepte de dignitat personal no paga la pena continuar vivint, la conflictivitat sobrevinguda entorn a l’accés a la prestació afegeix encara més patiment al que ja de per sé és insuportable i inacceptable per a aquesta persona.
Barcelona, 26 de juliol de 2021
Francesc José María Sánchez
President d’Honor de l’SCMS. Membre del Comitè d’Ètica dels Servei Socials de Catalunya. Vicepresident de la Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya.
